Amb els mateixos vagons, també comercialitzava patates, sense deixar de fer espardenyes de tot tipus, el negoci que havia emprès la seva família a mitjans del segle XVIII.

Després, va seguir el negoci, el seu fill, el sr, Leopoldo Ripoll Nin, que va agafar la direcció el 1915 mantenint una mica a la baixa el negoci, degut a diferents factors, crisi, guerra a Europa, falta de matèries primes, etc, que va fer difícil la situació.

Durant la guerra civil el negoci va continuar amb les penúries, tant econòmiques com, les mes importants humanes i familiars.

Durant la postguerra, el negoci estava en una profunda crisis degut a la mala gestió de la direcció, que feia molt difícil la continuació.

Així, el 1945, enmig de la postguerra i en un dels moments més difícils de l’empresa, el sr. Josep Ripoll Purificación i degut a la gestió nefasta, va optar per confiar la direcció al seu net, el sr. Josep Ripoll Rossell, amb unes paraules que li van marcar tota la vida: “nen, tu tiraràs endavant, només amb la pols del carbó que ens queda, te’n sortiras”.

I així, només amb un magatzem on només hi havia pols de carbó i amb una bicicleta vella, anava a repartir petites bosses de carbó de 3 i 5 kg a les cases particulars.

Amb un món sense telèfons i amb unes comunicacions molt deficitàries, primer anava amb bici a recollir comandes fins a Calafell, tornava corrents amb la bici, carregava un ase amb les senalles de carbó mineral i anava a repartir als clients.

Després, va introduir el carbó d’alzina per la restauració, fins arribar als anys 50 i 60 feia un repartiment a diferents restaurants de la costa.

Durant aquells anys, es va anar introduint les estufes i les cuines de petroli, cosa que va fer que molta gent comences a canviar paulatinament el carbó (més brut) per el petroli (més net) Tant el sr. Josep Ripoll Sonet, com la seva dona, la sra. Rosa Sonet Papiol, van començar a fer moltíssimes hores i treballar molt dur per tal de tirar endavant a la botiga les instal·lacions situades al carrer progrés 50 i al carrer montserrat, movent bidons de 200 litres, en aquell moment, a les afores del Vendrell.

Precisament l’Ajuntament, al ser dels primers negocis a instal·lar-se al nou polígon, ens va demanar permís perquè el carrer del nou polígon es digués carboners, ja que el volien dedicar als negocis antics i feines tradicionals.

Evidentment, vam estar encantats d’acceptar.

El nou magatzem va obrir les portes l’any 2000, deixant tota la venta de carbó, llenya i derivats i la venta de la petita botiga al centre, al carrer progrés, on es van especialitzar en la venta de diferents productes, oli, pinso per tot tipus d’animals, palla, ous, etc.

Amb el temps i els canvis de consum dels clients, per la proliferació de supermercats i grans supermercats per tot el poble, es va anar perdent la venta a la botiga, que finalment ens vam obligar a tancar l’any 2002.